dijous, 10 de novembre de 2011

"Estefanía de Requesens i Don Joan de Zuñiga, els Senyors de Molins de Rei" del Doctor Pere Molas

El passat 3 de desembre del 2010, en el sala de l’Agrupació Folklòrica es va celebrar la Diada de Sant Andreu amb el Fi de Curs del I Cicle de Conferències “Molendino Regio 1519”. El President de la Reial Acadèmia de les Bones Lletres, Doctor Pere Molas i Ribalta, va tancar els curs amb la conferència "Estefanía de Requesens i Don Joan de Zúñiga i Avellaneda, senyors de Molins de Rei". Text de la conferència:



ESTEFANIA DE REQUESENS I DON JOAN DE ZUÑIGA,
SENYORS DE MOLINS DE REI.

     L’estudi del matrimoni format per Estefania de Requesens, senyora de Molins de Rei i Joan de Zúñiga durant la primera meitat del segle XVI, durant el regnat de Carles I, constitueix un bon exemple d’un procés històric que ja va ser exposat i criticat dos segles després, en els moments finals de la Guerra de Successió a la Corona d’Espanya. Mitjançant el casament de pubilles catalanes amb nobles de Castella, la major part dels dominis senyorials de Catalunya havia passat a famílies castellanes. Aixís era en realitat, peró el procés no va ser lineal ni automàtic, sino que va tenir tot un seguit d’etapes i de situacions, de les quals el matrimono Requesens Zúñiga n’és un bon exemple.
Per que es produís aquest resultat primer hi havia d’haver pubilles, és a dir havien d’haver mort tots els barons del llinatge i l’herència havia d’haver anat a parar a una dona. Aixó és el que va succeïr amb el llinatge dels Requesens, quan tres dels seus barons, dos germans i el fill d’un d’ells van morir en pocs anys, entre 1505 i 1510 i els seus dominis van ser heretats per dues dones: Isabel i Estefania de Requesens. 

Aquí vull fer un aclariment. Jo sóc aquí per que el Sr. Josep Barba va veure que l’Acadèmia de Bones Lletres, de la qual soc president, té la seva seu en un edifici que en l’actualitat porta el nom de palau Requesens. Pero els Requesens que foren propietaris d’aquest palau no eren exactament els senyors de Molins de Rei. Els Requesens foren una família que durant les lluites civils del segle XV va fer la seva fortuna servint els reis d’Aragó i aquests van premiar la seva lleialtat cedint-los un dels palaus reials de Barcelona, l’anomenat Palau menor, que havia estat previament la residència dels cavallers de l’ordre del Temple. Aquest palau va ser conegut amb el nom de palau del governador, quan Galceran de Requesens exercia aquest càrrec, en els anys centrals del segle XV. Aquest Galceran de Requesens va tenir dos fills. Lluis, que era el primogènit, va exercir també el càrrec de governador general del Principat de Catalunya –el gobernador sordo - i va succeïr el seu pare en la senyoria de Molins de Rei i Martorell i va adquirir a més la senyoria de Castellví de Rosanes. L’altre fill, un segon Galceran de Requesens, va servir la casa reial com almirall a la Mediterrània i va obtenir al regne de Nàpols els títols de comte de Trivento i Avellino, amb els que és conegut. El rei Ferran II el Catòlic li va concedir també el títol de comte de Palamós el 1486. Aquest segon Galceran de Requesens era el propietari del palau en que avui es troba l’Acadèmia, mentres que el seu germà residia en el palau menor. Galceran de Requesens va morir l’any 1505 i el seu germà el 1509. Dos anys abans havia mort el fill d’aquest darrer, anomenat Galceran Lluis de Requesens, que havia estat nomenat també governador general de Catalunya. 

Els dominis de la família Requesens van quedar doncs en mans de dos pubilles. La més gran era Isabel de Requesens, la filla de Galceran, que tenia n. anys. Amb intervenció del rei Ferran II es va casar el 1505 amb un noble català, Ramón Folch de Cardona, senyor de Bellpuig d’Urgell i d’Anglesola, de qui és deia que era fill del propi Ferran el Católic. Foren virreis a Nàpols i estan enterrats a Bellpuig, en un magnífic sepulcre d’estil renaixentista italià. 

Lluis de Requesens, senyor de Molins de Rei, s’havia casat per segona vegada el 1501 amb la dama valenciana Hipòlita Roís de Lihori, de la que va tenir la petita Estefania, que tenia vuit anys quan va morir el seu pare. Va haver-hi un plet entre les dones Requesens pel conjunt de la herència. Ferran II va fallar donant el comtat de Palamós a Isabel de Requesens. Tanmateix Hipòlita Roís de Lihori es va seguir titulant fins la seva mort comtessa de Palamós, malgrat que només era la vídua del darrer comte, i el palau menor va ser conegut com palau de la comtessa. Per tota aquesta incertitud va ser important per ella que el nou rei Carles I d’Austria li confirmés en la posessió de Martorell i de Molins de Rei el 1518. 

Carles I, que havia nascut a l’actual Bèlgica l’any 1500, havia anat rebent diferents herències en diferents moments de la seva vida. Quan el seu pare, Felip I l’Hermós, va morir el 1506, va ser proclamat senyor dels Països Baixos, pero sota la tutel.la de la seva tia. El 1515 va ser declarat major d’edat. El gener de 1516 va morir el seu avi matern Ferran II el Catòlic i va ser proclamat rei de Castella, i després d’Aragó, malgrat que encara vivia, i per molt de temps, la seva mare, Joana dita la Boja. Durant un cert temps tots els decrets reials s’encapçalaven amb la fórmula “doña Juana y don Carlos”. Va arribar a les costes cantàbriques el 1517 i va arribar a Catalunya el 1519, després d’haver estat jurat rei d’Aragó. 

En els seus viatges per Catalunya els reis a’allotjaven en els palaus de la gran noblesa. Aixís des de Lleida anaven a Bellpuig, i després es deturaven a Odena,vila dels ducs de Cardona. Martorell i Molins de Rei, senyories dels Requesens, eren també etapes dels viatges reials abans d’entrar a Barcelona. El 31 de gener de 1519 Carles I va fer nit a Bellpuig, del 5 al 7 de febrer va ser a Montserrat, i la nit del mateix 7 de febrer era a Martorell. L’endemà va arribar a Molins de Rei i s’hi va estar cinc dies. La tardor d’aquell mateix any va tornar a Molins de Rei i hi va fer una llarga estada, amb motiu de la pesta que hk havia a Barcelona. Concretament va estar a la vila del 4 d’octubre fins el 7 de gener de 1520 i fou durant aquesta estada quan rebé la notícia de la seva elecció com emperador germànic. Fou també l’avinantesa de plantejar la qüestió del matrimoni d’Estefania, que ja tenia 15 anys. 

Els reis procuraven controlar els matrimonis de les famílies de la gran noblesa i van afavorir els enllaços entre famílies de les nobleses de Castella i d’Aragó. El 1519 es va tractar del matrimoni d’Estefania amb don Juan de Zúñiga i Avellaneda, que tenia 26 anys i pertanyia a la cort imperial. Havia anat a Flandes, a coneixer el seu sobirà, i el 1517 havia estat nomenat comanador de l’ordre de Santiago, que a Catalunya s’anomenava de Sant Jaume de l’Espasa. Posteriorment va ser enviat per Carles I a la cort de Portugal (1523) i el 1524 va ser nomenat capità de la guàrdia del rei. Era doncs un personaatge importat en el món de la cort.
     
 Però, malgrat la importància social i política de don Juan, es va tardar set anys en formalitzar-se les capitulacions matrimonials. Apart que durant dos anys Zúñiga va estar dos anys fora d’Espanya en el seguici imperial, la raó de la tardançaeren les reticències de la mare de la nùvia, Hipòlita Roís de Lihori, perque Estefania era una pubilla, però don Juan no era un hereu. Era el germà segon del comte de Miranda y segons un testimoni d’època la mare “dudaba mucho de casalla con persona que no tuviese patrimonio, aun cuando fuese tan principal”. Encara el comte de Miranda no era d’aquells nou principals nobles de Castella que havien estat investits amb el Toisó d’Or, en el solemne capítol celebrat en la catedral de Barcelona el 1519. Sí que va rebre el Toisó més endavant, gràcies precisament als càrrecs que tenia en la cort. Al cap i a la fi el matrimoni no es va concretar fins 1526, el mateix any en que es va casar l’emperador. Aquest va concedir el corresponent permís des de Granada, on estava passant la lluna de mel. El casament va tenir lloc a la capella del Palau menor, un espai que sortirà varies vegades en aquesta exposició, i que és tot el que resta d’aquell edifici. 

En les capitulacions matrimonials, com es feia amb altres pubilles, es van pendre precaucions per la conservació del cognom de Requesens. El primer fill s’havia de dir Lluis, com l’avi matern, i portaria en primer lloc el cognom de Requesens, mentres que el segon fill es va dir don Juan de Zúñiga. Hipòlita Roís de Lihori va cedir els seus béns amb reserva d’usdefruit i don Juan de Zúñiga s’obligava a domiciliar-se a Catalunya. Pel fet d’haver-se casat amb la senyora de Molins de Rei tenir dret a participar a les corts i va rebre la naturalesa o ciutadania catalana. El 1539 demanava que se li concedís el càrrec d’alcaid del castell de Salses, al Rosselló, amb l’argument de que l’havia exercit la família de la seva muller, y “no lo puede tener sino catalán o habilitado como yo lo soy”. 

De moment la família va viure en el palau menor de Barcelona. Allí hi va neixer el 1528 don Lluis de Requesens i Zúñiga. Estefania i Juan de Zúñiga van tenir onze fills en vint anys de matrimoni – ell va estar absent durant quatre anys, de 1529 a 1533. Però aviat van deixar Barcelona per seguir la cort reial. I aquesta fou l’ocasió de la correspondència mantinguda en català per Estefania i la seva mare, Hipòlita, la qual continuava titulant-se comtessa de Palamós. En aquesta correspondència veiem com el fill gran és anomenat primer “Lloiset”, però que es va convertint en “Luisico” i el seu germà en “Juanico”. 

Don Juan de Zúñiga va anar guanyant influència a la cort, sobre tot quan el 1535 va ser nomenat “ayo” del jove príncep Felip, que només tenía un any més que el petit Lluis, qui va esdevenir patge i company de jocs. El 1532 don Juan va rebre un dels càrrecs més lucratius de la Corona de Castella: el de comanador major de Castella de l’ordre de Sant Jaume. El 1536 va entrar a formar part del consell d’estat, que era el màxim organisme de consell polític del sobirà. Aquell mateix any el petit Lluis va ser admés a l’ordre de Sant Jaume. El germà petit, Joan, va ser nomenat cavaller al seu torn el 1543, i encara va rebre un títol de comanador, sota la tutel-la del seu pare. Don Juan de Zúñiga gaudia de la plena confiança de l’emperador Carles I i del príncep Felip, el qual el 1543, als 16 anys, va quedar encarregat del govern dels regnes d’Espanya per absència del seu pare. 

Don Juan de Zúñiga vivia a la cort, peró aquesta cort era itinerant. La Corona de Castella no tenia una capital fixa. Els reis residien a Valladolid o a Toledo, a vegades a Sevilla o a Granada. Pero també ho feien a Madrid, encara que no era una ciutat, sino una villa, perque no tenia bisbe. Era la única “villa” que participava a lles Corts de Castella. La cort reial tendia cada vegada més a fer-hi estada i allí va morir don Juan de Zúñiga el 27 de juny de 1546. – patia de gota i de pedres 

I aquí comença una altra part de la història. Don Juan de Zúñiga va morir a Madrid, però fou dut a enterrar a Barcelona, a la capella del palau menor, el patronat de la qual capella li havia estat concedit i confirmat per l’emperadot tot just feia quatre anys. Don Juan hi havia fet fer obres. El seu enterrament no va ser pas un acte familiar, sino una cerimònia pública, que va quedar curosament documentada en els arxius de les principals institucions catalanes: el Consell de Cent de la ciutat de Barcelona i la Diputació o Generalitat de Catalunya. El llibre de les rúbriques del Consell de Cent ens parla de la sepultura de “don Juan de Çúñiga, comanador major de Castella”, a l’esglèsia del palau de la comtessa, un palau que antigament se deia lo Temple, ens diu una altra font documental. Hi assistí el governador general de Catalunya, don Pere de Cardona i Requesens, que era cosí d’Estefaania, aixís com els consellers de la ciutat i els diputats de la Generalitat. Avui encara podem veure davant l’altar major de la capella del palau la lápida sepulcral i llegir la inscripció en llatí. 

Amb la mort del seu marit Estefania quedava al front de la família i es va preocupar de la carrera dels seus fills. Els autors de l’època la descriuen seguint el retrar tòpic d’una vídua desconsolada. Per dir-ho en paraules d’un d’ells estava “consumida de una continua tristeza y dolor grande”, i com algunes vídues de l’Antiguetat clàssica, grega i romana, no va tardar en seguir el seu marit al sepulcre. Va morir el 1549. Un altre autor la va elogiar en llatí com “glòria i honor de les dones”. 

Però abans de morir encara va tenir ocasió d’actuar com amfitriona del príncep Felip. Aquest va empendre el 1548 un viatge al nord d’Europa perque el coneguessin els seus futurs súbdits dels Païssos Baixos. Aquest era el Felicísimo Viaje sobre el va escriure l’humanista català Calvet d’Estrella. “Com entrá lo senyor príncep en Barcelona, ens diu el Llibre de les cosses assenyalades, posà al palau de dita Estefania de Requesens”. Felip ja havia estat a Barcelona, pero sembla que s’havia allotjat en el palau dels altres Requesens, és a dir, en l’actual de l’Acadèmia. Ara va fer-ho en el palau d’Estefania. Un historiador anglés que resideix a Barcelona, Henry Kamen, ha escrit que Estefania va ser com una segona mare pel príncep, que havia perdut la seva quan tenia dotze anys. 

El banquet del cardenal de Trento (Pi Arimon que el situa el 1547), “en los amenos jardines del edificio, en medio de los cuales se levantó un cenador adornado con toda riqueza”. A la tornada, però, “com entrà lo príncep Felip venint de les parts d’Alemanya”, s’allotjá en el palau dels altres Requesens 

Quan el príncep Felip va sortir de Barcelona vers Itàlia, el jove Lluis anava amb ell. Estefania li havia escrit una mena de guia de conducta. En realitat Lluís de Requensens no estava pas desprotegit. Se li havia concedit el càrrec de comanador major de l’ordre de Sant Jaume, que havia tingut el seu pare, i a partir d’aquest moment l’antic palau del governador Requesens, que després havia estat el palau de la comtessa, va començar a ser conegut com palau del comanador, “en altre temps del governador”. 

En les seves instruccions Estefania recordava a Lluis de Requesens l’exemple del seu pare i les darreres paraules que li va adressar el dia de la seva mort. Li recomanava que vetllés per la seva salut, que tingués bones companyies, que fes exercici físic amb moderació. Durant la seva darrera malaltia, “estando en el último de su vida”, Estefania va adreçar al seu fill una carta en la que li recomanava que vetllés pels seus germans petits: don Juan de Zúñiga, que tenia tretze anys, Francesc que en tenia onze i la petita Hipòlita. La carta està datada el 22 d’abril de 1549. Don Lluis va rebre la notícia de la seva mare a Flandes i va tornar a Barcelona, deixant la cort i el viatge principesc. 

No és la meva intenció exposar ara tota la vida de don Lluis de Requesens, però sí exposar aquells elements relacionats amb el tema inicial de la meva conferència: la complexitat de la unió entre les nobleses de Catalunya i Castella. La vídua Estefania s’havia preocupat pel casament del seu primogènit, i li havia buscat muller dins famílies de la noblesa catalana. En concret la família Gralla, que ocupava el càrrec de Mestre Racional, una mena de cap de la hisenda reial al Principat. Era una família en ascens que en aquells moments es feia construir un esplèndid palau al carrer la Porta Ferrissa. A més, Miquel Joan Gralla només tenia filles. Sembla que les negociacions matrimonials ja havien començat en vida de Juan de Zúñiga, i per casar Lluis de Requesens amb Jerònima Gralla, i que la vídua Estefania gairebé havia arribat a un acord, però aviat va sorgir un escull. El mestre racional volia casar la seva filla amb un altre noble català, el comte d’Aitona, Francesc de Montcada i no va cedir ni davant la intervenció del príncep. Es va produir aleshores un veritable cisma familiar, perque Jerònima sí volia casar-se amb Requesens, i també estava a favor del casament la seva mare, Guiomar d’Hostalric. S’ha de dir que ens hem trobat al llarg d’aquesta exposició amb un seguit de dones amb caràcter: Isabel de Requesens, Hipòlita Roís de Lihori, la mateixa Estefania, Guiomar d’Hostalric i Jerònima Gralla. La història va acabar en que Gralla va desheretar la seva filla Jerònima en favor de la seva germana Lucrècia i va casar aquesta amb el comte d’Aitona. El matrimoni Gralla es va separar per aquestes desavinences i en una de les seves estades a Barcelona Lluis de Requesens es va casar amb Jerònima Gralla (1552). Durant molt de temps la noblesa resident a Barcelona es va partit entre els seguidors de Jerònima i els de Lucrècia. 

Lluis de Requesens va tenir un protagonisme polític en la primera part del regnat de Felip II. Va ser el seu ambaixador a Roma, on el va acompanyar la seva esposa. Naturalment no el va acompanyar en la campanya contra els moriscos de Granada empresa el 1568 ni a la batalla de Lepanto contra els turcs (1571). Tampoc el va acompanyar quan don Lluis va ser nomenat governador general dels Països Baixos (1573), en un moment crític per la sobirania d’aquell territori. Allí va morir el març de 1576. Els diputats de la Generalitat van anar al palau dit ara del comanador per donar el condol a la muller i al fill. 

Aleshores es va repetir el ceremonial de l’enterrament del seu pare. Els restos mortals van ser portats de Brusel.les a Barcelona. Van arribar el desembre de 1576, vint i un mesos després de la seva mort. Els consellers de la ciutat portaven el cap de dol. Estava present el governador general Pere de Cardona. Hi van assistir “infinit número de cavallers i senyors, tots amb gramalles de dol”, i més de 200 vassalls de les seves baronies. El Dietari del Consell de Cent descriu amb tot detall la cerimònia fúnebre. El túmul estava il.luminat amb més de 300 atxes. 

Però aquell dia no només es va enterrar el cos de Lluis de Requenses. Havia mort també el seu únic fill baró, don Juan de Zúñiga, que havia estat nomenat comanador major de l’ordre de Sant Jaume, i havia mort a Castella. Aleshores l’herència no va passar a don Juan de Zúñiga, el germà de Lluís, que estava a Itàlia, sino a una pubilla, la filla de Lluís, donya Mencía de Requesens, que tenia 20 anys. 

Li havien posat el nom castellà de Mencía per una gran dama de Castella, donya Mencía de Mendoza, tía del primer don Juan de Zúñiga, que li havia deixat una important herència en el regne de València, una herència que després don Lluis de Requesens es va vendre. Don Lluis havia projectat el matrimoni de Mencía amb un important aristòcrata del regne de Murcia, el marqués de los Vélez, don Pedro Fajardo, a qui havia conegut en la campanya contra els moriscos de Granada. El marqués de los Vélez era un dels cortesans més influents de Felip II en el moment de la mort de don Lluis de Requesens, però el 1579 havia caigut en desgràcia i va morir quan tornava a Múrcia. 

Donya Mencía havia perdut el pare el 1576, el germà el 1577, el marit el 1579 i ben aviat la mare, Jerònima Gralla, que seguia enemistada amb la seva germana Lucrècia. Li quedava un fill, don Luis Fajardo, nascut a Barcelona, a qui l’àvia, en el seu testament, anomenava Luisico. El desig de Jerònima Gralla era que la seva filla vingués a viure a Barcelona, però aquest desig no es va complir. Donya Mencía es va tornar a casar amb un gran noble de Castella, el comte de Benavente, amb qui va tenir onze fills. Va passar per Barcelona amb el seu segon marit el 1602 de viatge cap el virregnat de Nàpols i van tornar el 1610. En les dues ocasions va ser rebuda amb tota solemnitat pels consellers de la ciutat i pels diputats de la Generalitat. Ens ho explica l’advocat Jeroni Pujades en el seu important Dietari. Naturalment els comtes de Benavente es van allotjar en el palau menor, que tornava a ser conegut com de la comtessa, i van rebre l’homenatge dels vassalls. El 7 d’abril de 1610 van fer viatge a Castellví de Rosanes i Montserrat i suposo que passarien per Molins de Rei. Els seus dominis s’extenien a Sant Andreu de la Barca, Castellbisbal i Sant Esteve Sesrovires (Lluis de Peguera) 

L’herència dels Requesens havia passat al fill primogènit de donya Mencía, el marquès de los Vélez. Aquest va conseguir el 1627 el títol de marqués de Martorell. Com és sabut, el 1640, en el curs de la Guerra dels Segadors, l’aleshores marqués de los Vélez va manar l’exèrcit reial i va permetre el saqueig de Martorell per la resistència que la població li havia ofert. El llinatge dels Fajardo es va extingir a finals del segle XVII i l’herència va passar altra vegda a una pubilla, casada amb el duc de Montalto, i encara a una altra pubilla en el primer terç del segle XVIII, fins que la successió es va consolidar en la família dels marquesos de Villafranca del Bierzo. En uns versos de circumstàncies redactats amb ocasió de l’arribada del rei Carles III a Barcelona el 1760, es feia referència a aquesta successió de llinatges: 

Ya arranca/ por franquezas de luz un Villafranca/ que a tan lucida esfera dio un salto/saltando de los Vélez a Montalto/ oh, honor del Llobregate 

Amb referència als Requesens. 

El 1785 en el palau menor de Barcelona, en l’antic saló dels templers, el marqués de Villafranca i la seva muller van donar una gran festa a nobles i militars, segon explica el baró de Maldà en el seu Calaix de Sastre. La seva muller era també una rica pubilla de Castella, nogensmenys que la duquessa Cayetana d’Alba, un títol que admetia la successió femenina. Tal com havia fet donya Mencía el 1610 els marquesos visitaren Montserrat i a la tornada es deturaren a Martorell i Molins de rei, “per ser-ne senyors ... en los quals paratges s’hi divertiren moltíssim, segons veus de la gent, presentant-los lo degut homenatge sos vassals”. El matrimoni va morir sense fills i l’herència de Villafranca va passar a un germà del marquès, que encara va acumular més títols. Per fí en el segle XIX, amb el régim constitucional, es va produir l’abolició de les senyories i del règim del mayorazgo. Aleshores el palau menor, del governador, de la comtessa o del comanador va passar altra vegada a una dona, que estava casada amb un noble aragonés, el comte de Sobradiel. El palau va ser enderrocat en els anys centrals del segle XIX. Dels carrers resultants un porta el nom de comtessa de Sobradiel, un altre de Templers i un tercer el de Palau. Aixís s’acaba aquesta història de pubilles. Al mateix temps eren enderrocades la casa Gralla i el palau dels ducs de Cardona. Com que aquest títol havia anat a parar als ducs de Medinaceli, aquest és l’origen de la plaça d’aquest nom. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada