dimecres, 22 de maig de 2013

Cine Fòrum Històric: "El Oficio de las Armas" amb el doctor Àngel Casals

Dintre dels actes de les celebracions de SANT ANDREU 2012 va tenir lloc, el passat 29 de novembre de 2012 a la sala d’actes de la Federació Obrera de Molins de Rei, la primera sessió de Cine Fòrum Històric, amb la pel·lícula EL OFICIO DE LAS ARMAS de Ermanno Olmi. El doctor Àngel Casals va ser el responsable de la introducció històrica i el posterior fòrum obert amb els assistents.

El professor Àngel Casals i Josep Barba
Notícia de Molins TV sobre la sessió de cine fòrum

.

Pere Vila i Coll del Cine Club Hal2002 va presentar la primera sessió de cine fòrum històric que segons va dir: “ha de donar peu i assentar les bases del futur Festival Internacional de Cinema Històric que en el proper 2013 es vol començar a endegar”. En el cas d'aconseguir tirar endavant aquesta proposta del Cine Club Hal2002, es tractaria del primer i únic festival de cinema històric en el món. A continuació Pere Vila va repassar el concepte estètic i cinematogràfic del film que es va projectar i la filmografia del seu director Ermano Olmi, ressaltant l’estètica pictòrica dels enquadraments que el director reflectia en algunes seqüències del film.

Pere Vila
El doctor Àngel Casals, professor del departament d’Història Moderna de la Universitat de Barcelona, va introduir-nos en l’època de l’emperador Carles I i el concepte històric, l’evolució de les guerres i la implantació de les armes de foc a partir del 1526. Donat que les armes de foc van canviar les guerres pel nou concepte i la distància amb que aquestes permetien decidir el decurs de les batalles, en detriment de la lluita cos a cos com es venia fent.

Crònica per la revista "El llaç" de Pere Vila i Josep Barba




Els assistents van rebre un pressbook on a més de la fitxa tècnica del film i la crítica d'Àngel Quintana amb el títol "Per una èpica artesanal", hi havia l'escrit del doctor Àngel Casals que reproduïm a continuació:

Un món en transició 

Per què entre 1494 i 1544 Itàlia va ser el principal camp de batalla de les potències europees? Les raons són diverses, difícils de posar en ordre d’importància i, de vegades, aparentment incomprensibles. Si intentem explicar-ho passant el període pel microscopi, la visió que tenim és la d’un món caòtic, farcit d’intrigues i interessos familiars enfrontats que tant de joc han donat al cinema i la literatura: famílies que travessen el firmament italià com a estels fugaços, coms els Borja o els Sforza, altres que es consoliden i esdevenen nissagues duradores destinades a monopolitzar els grans títols italians dels quals el més cobejat era el del Papat de Roma: els Farnese, Medici, Este, Ferrara, Colonna... Però quin interès podien tenir les grans potències a malbaratar homes i diners en aquestes pugnes interfamíliars? 

Allunyem-nos una miqueta més: el que veurem és un seguit de petits estats desproporcionadament rics en relació als seu tamany i el seu poder militar ocupant el nord d’Itàlia. El cas de Gènova, Florència, Parma, Piombino... i l’estratègic ducat de Milà, que esdevenia la veritable porta d’Itàlia. A més, aquests estats havien tingut des de finals del XV una vida interna tempestuosa: Gènova havia estat fins i tot ocupada per França i es va alliberar per quedar sota el control de la important família dels Doria; a Florència els Medici havien estat expulsats en més d’una ocasió i Milà, teòric feu de l’Emperador, havia canviat de mans des de la desaparició de la dinastia Visconti. Roma era una olla de conspiracions entre les diverses grans famílies italianes, que copaven el col·legi cardenalici i s’aliaven o es barallaven per assolir la mitra papal. Però més enllà, els Estats Pontificis eren la principal potència de la Itàlia central. Per tant, el Papa era també un senyor territorial que intervenia com un més en la política i la guerra. Al sud, el 1504 Ferran el Catòlic havia conquerit Nàpols a costa de França i havia estabilitzat el bloc catalano-aragonès que incloïa Sicília i Sardenya i amatent a qualsevol canvi d’equilibris que fos una potencial amenaça al seu gran patrimoni. 

Si agafem ara l’àmbit europeu, ho veurem una miqueta més clar. França es sentia envoltada pels dominis de l’emperador Carles V. Per evitar ofegar-se, ocupar el nord d’Itàlia podia ser la forma d’obtenir recursos i obrir escletxes en el setge territorial. El Papa tampoc tenia simpaties per un emperador massa fort... Però ni ell ni els petits estats del nord volíen estar sota el domini de França. Així que hi havia un constant canvi d’aliances a la recerca d’un equilibri impossible: que França i l’Imperi es neutralitzessin mútuament. Així doncs, el nord de la península va ser l’escenari principal de la llarga lluita entre Francesc I i Carles V. I encara caldria afegir el prestigi d’Itàlia en ple Renaixement. No només pel prestigi artístic, sinó pel record històric de l’Imperi Romà. 

Aquest és el context de la pel·lícula. Que, a més, ens explica la història de Giovanni Medici, conegut com Giovanni dalle Bande Nere i considerat el darrer condottiero. Els condottiero eren els caps mercenaris que havien resolt les necessitats militars d’aquells rics, però petits, estats nord-italians. Professionals hàbils en l’ús de les sofisticades tècniques de combat de la cavalleria, l’esgrima... Però des de finals del segle XV, els “tercios” hispànics havien demostrat l’eficàcia de la infanteria de piques combinada amb armes de foc i els francesos havien fet evolucionar l’artilleria i els abans feixucs i lents canons s’estaven substituint per canons maniobrables, fiables i lleugers. Per tant, exèrcits massius cada cop més grans, més cars de reclutar i on la cavalleria perdia la seva importància. I els estats italians no podien competir amb les inversions demogràfiques i econòmiques que podien fer França o l’Imperi. 

La derrota i mort de Giovanni durant la guerra de la Lliga de Cognac, és també la de la fi d’una època i un món. Després de la seva mort es veuria el saqueig de Roma de 1527 y la Pau de Crèpy de 1544 i, especialment, la de Cateau Cambresis de 1559 convertirien Itàlia en un domini hispànic fins el 1648 i els seus estats i principats mantindrien una independència fictícia. 
Àngel Casals

Accés al Pressbook en format pdf

Notícia revista "el llaç" nº 486 febrer de 2013

Accés a l'àlbum de fotografies
Cine fòrum amb Àngel Casals, film El oficio de las armas

Actes, articles i conferències de les Celebracions de Sant Andreu 2012.

Cap comentari:

Publica un comentari