L’ESCUT DE CARLES I
AL COR DE LA SEU DE
BARCELONA
----------------------------------------------------------------------------------
Tengo en mayor aprecio ser Conde
de Barcelona que Rey de RomanosCarlos I
CARLES
I A LA CIUTAT DE
L’any 1944 l’historiador, acadèmic i director de l’ ”
Instituto Municipal de Historia de la
Ciudad ”, Agustí Duran Sanpere (1887-1975) donà a conèixer el
seu estudi “El retablo barcelonés de Carlos el Emperador”, a través de textos
emesos per Radio Barcelona entre el 5 d’agost i el 30 de setembre del referit
any. Foren publicats en els volums I (1945) i II (1946) de “Barcelona.
Divulgación histórica” de l’Editorial Aymà. En llengua catalana es publicaren
en el volum II (1973) de “Barcelona i la seva història” de l’Editorial Curial,
amb el títol “El retaule de Carles l’Emperador”.
Duran
Sanpere imaginà un retaule d’estil flamenc amb tres quadres de fusta tallada en
alt relleu, que representarien l’entrada de Carles I a Barcelona, el 15 de
febrer de 1519, quan encara no era emperador, acompanyat del seguici de
cortesans flamencs. L’Emperador Carles V, successor per elecció del seu avi
Maximilià I, estigué a Barcelona fins el 23 de gener de 1520. La ciutat
convertida en cort reial organitzà els funerals per l’ànima del seu pare Felip
I i per la del seu avi Maximilià I. Tingué coneixement, igualment Carles I,
dels treballs de Bartolomé Ordóñez al cor de la catedral. Les mampares de fusta
de roure de Flandes amb relleus bíblics i els marbres del reracor, esculpits a
Nàpols, traslladats en un vaixell que naufragà a les costes de Provença, on
estigueren molt de temps retinguts abans d’arribar a la catedral. També al cor
de la seu es celebrà el XIXè Capítol de l’Orde del Toisó d’Or, convocat pel rei
des de Saragossa i disposà que es representessin en els respatllers dels
setials alts, els escuts dels cavallers de l’Orde. La reunió del XIX Capítol
del Toisó d’Or, més la celebració de Corts al convent de Framenors i el
jurament dels furs al saló del Tinell, completen la segona part de l’imaginari
retaule.
El
tercer quadre del retaule es commemora el casament de Carles amb Isabel de
Portugal i la vinguda de la reina a la ciutat, el 28 de març de 1533 amb el seu
fill Felip, futur Felip II. Poc després s’hi uní l’Emperador que entrà a la
ciutat procedent de Roses per la porta de Sant Daniel, les restes de la qual foren
descobertes al parc de la
Ciutadella , el desembre de 2005. Al llarg de dos mesos
romangué el rei a la ciutat. El retaule havia de representar també altres fets
notables, com la greu malaltia i guariment de l’emperadriu, la derrota i captura
de Francesc I de França a la batalla de Pavia i l’elecció del bisbe de Tortosa
i preceptor de Carles I, Adrià d‘Utrecht, com a Papa amb el nom d’ Adrià VI.
L’estudi
d’Agustí Duran Sanpere permet una visió poètica de les relacions de Carles I
amb la ciutat de Barcelona i constitueix un pròleg adequat als comentaris sobre
el seu escut en el cor de la catedral de Barcelona.
El
retaule imaginat per Duran Sanpere el 1944 tingué una realització parcial el
1959, quan l’escultor Frederic Marès Deulovol enllestí un alt relleu de fusta
en el que es representa l’entrada del rei a Barcelona, el 1519.Aquesta notable
obra de l’escultura moderna no es va col.locar a cap dependència municipal, com
s’havia previst, però es conserva al tercer pis del Museu Marès, al carrer dels
Comtes.
Barcelona
dedicà durant uns anys (1939-1992), un
passeig a Carles I però després aqueta
via ha recuperat el nom de carrer de la Marina , en honor de les marines mercant i de
guerra de Catalunya, tal com ho va descriure Víctor Balaguer Cirera (1824-1901)
en “Las calles de Barcelona” de 1866.
ELS
ESCUTS PINTATS AL COR DE LA SEU
L’any
1520 van ser pintats en els respatllers dels setials superiors del cor de la
catedral de Barcelona els escuts corresponents als cavallers de l’Orde del
Toisó d’Or, aplegats amb motiu de la celebració del XIXè Capítol General de dita orde cavalleresca del Velló d’Or, els
5, 6, 7 i 8 de març de 1519. Segons l’estil cronològic de Cambrai correspon la
data 1518, tal com es representa en un dels respatllers de la part de l’Evangeli,
a la zona més pròxima al púlpit.
Aquest
Capítol el convocà, des de Saragossa el 4 de setembre de 1518, i presidí Carles
I (1500-1558), rei d’Espanya des de 1516, el qual un cop arribat a Barcelona va
ser elegit com Carles V, Rei de Romans i Emperador en el lloc del seu avi
Maximilià I, mort el 12 de febrer de 1519, Carles V no fou coronat fins a Aix-la-Chapelle com Rei de
Romans i com Emperador el 1530
a Bolònia, per mans del papa Climent VII.
L’escut
de Carles I el pintà Joan de Borgonya o Johan el Borgonyès, en el setial de la
part interna del reracor, corresponent a la banda de l’Epístola.
Els
escuts foren pintats per ordre de Carles I el qual autoritzà la despesa, segons
consta en els llibres de tresoreria de la casa de Borgonya.
Amb
el temps, per causa del fum, les neteges poc curoses i la pols ambiental, els escuts
pintats es deterioraren i, el 1748, un devot de la catedral oferí als canonges
els diners per una restauració, tal com fa constar el Llibre de la Sivella d’aquell any, foli
99, el 22 d’abril de 1748.
Es
desconeix l’autor de la restauració, car manca a l’arxiu capitular el
corresponent quadern d’albarans, on podria figurar el pagament al pintor
restaurador, per bé que es coneguda la data del treball, pel mencionat Llibre
de la Sivella
de l’Arxiu Capitular.
Amb
anterioritat, se sap que vers l’any 1565 foren desmuntats quatre setials del
cor per tal de guanyar espai, quan es construí l’escala que mena a la galeria o
“coret”, situat a l’espatlla del mur del reracor, decorat amb les escultures
renaixentistes de marbre de Bartolomé Ordóñez i Pere Vilar.
Els
setials en qüestió rondaren perduts pel trifori fins època ben recent, en que
acabaren en mans d’algun antiquari. El sagristà jubilat de la catedral, Lluís
Ramon Merino, recordava haver-los vist tot just fa uns anys. Aquests quatre
escuts foren reproduïts a l’aquarel.la per Lluís Domènech i Montaner i exposats
al II Saló Nacional d’Arquitectura, celebrat al Palau de Belles Arts de
Barcelona, els mesos de maig i juny de 1916, saló organitzat per l’Associació
d’Arquitectes de Catalunya. Resten solament les fotografies en blanc i negre
del catàleg de l’exposició.
L’ESCUT
DE CARLES I, RESTAURAT EL 1748
Un
fet interessant és que, abans de la mutilació del cor, dos historiadors
heraldistes, Francesc Llupià i Bernat Mestre, compongueren dos llibres sobre
heràldica, dits “armorials” i copiaren la totalitat dels cinquanta quatre
escuts pintats el 1520. No es coneix la data exacte dels dos armorials però,
vist que Francesc Llupià morí el 1539, els seus dibuixos es tingueren de fer
entre 1520 i 1539.
De
l’escut de Carles I, pintat al cor de la seu de Barcelona, es coneixen tres
versions, la de Joan de Borgonya, retocada en 1748, la del armorial de Francesc
Llupià i la del de Bernat Mestre.
En
l’escut pintat per Joan de Borgonya en el respatller de la cadira del cor alt
catedralici, reformat per l’ignorat pintor el 1748, damunt de l’escut hi ha un
casc amb elm frontal capçat amb la corona en forma de castell, corresponent al
regne de Castella, voltat de llambrequins foliacis d’or, del collar de l’orde
amb els briquets i el velló d’or. Damunt de la corona en forma de castell,
possiblement hi hagué la representació d’un lleó, car era la corona del Regne
de Castella-Lleó.
Pel
que fa a la distribució de les diferents armes o símbols, l’escut apareix
escartellat o quarterejat. En el primer i quart quarters principals hi ha un castell
d’or buidat en gules, corresponent al regne de Castella, regit per Carles I en
nom de la seva mare Joana I, la Loca , la Boja o la Folla , (1504-1555), amb l’interval de Felip I, el Hermoso o el Bell, (1504-1506)
i també de Ferran II d’Aragó y V de Castella, que va ser rei consort
(1474-1504) i regent de 1504
a 1516.
En
el quarters segon i tercer hi ha, d’argent un lleó de gules, corresponent al
regne de Lleó, definitivament incorporat a Castella des de 1230, herència tant
mateix de Joana I, la Folla.
En
el segon quarter principal hi ha, en pal: En el primer, d’or quatre pals de
gules, corresponent al regne d’Aragó, herència de Ferran II, el Catòlic
(1479-1516), independent des de 1504
a 1516, i posteriorment herència de Joana I (1516-1555).
Segon
quarterat en aspa i sautor, corresponent al regne de Sicília, de Ferran II el
Catòlic, d’or quatre pals de gules i, de plata l’àguila de sable coronada, membrada i armada
d’or dels Hohenstaufen, tot procedent del regne d’Aragó, regne que incorporà el
de Sicília des de 1409.
En
el quart principal, el mateix que en el primer però, al peu, entat en punta, mig losange d’argent amb una magrana de
sinople, corresponent al regne de Granada, conquerit pels reis Catòlics entre
1481 i 1492.
El
segon i tercer quarters principals corresponen als dominis del ducat de
Borgonya.
En
el primer quarter, de gules una faixa d’argent que correspon a l’arxiducat
d’Àustria, de Felip I, duc de Borgonya. Aquí hi ha un error, en l’armorial de
Mestre, car les armes d’Àustria es representen indegudament amb, d’argent una
faixa de gules.
En
el segon quarter, d’atzur, sembrat de flors de llis d’or, amb bordura componada
d’argent i gules, corresponent al ducat de Borgonya modern, de Felip I, duc de
Borgonya (1482-1506) i, d’ençà de 1506 Carles I, duc igualment de Borgonya.
Tercer
d’or i atzur, sis peces en banda, amb bordura de gules, corresponent al ducat de
Borgonya, antic.
Quart,
de sable, un lleó d’argent, coronat d’or, llenguat de gules i armat del mateix,
corresponent al ducat de Brabant, adquirit per Felip III, el Bo de Borgonya el
1430.
Sus
tot carregat un escussó o escudet partit en pal. En el primer, d’argent un lleó
rampant de gules, coronat d’or, llenguat i armat, corresponent al comtat de
Flandes, possessió dels arxiducs
d’Àustria pel casament, el 1369, de Margarida III de Flandes amb Felip II de
Borgonya.
Segon,
d’argent una àguila de gules, coronada i rostada d’or, armada de sable,
corresponent al comtat del Tirol, possessió dinàstica dels Habsburg.
L’ESCUT
SEGONS L’ARMORIAL DE BERNAT MESTRE
Aquesta
és la descripció de l’escut de Carles I que es pot veure actualment al setial corresponent
del cor, ara caldrà descriure el que dibuixaren els heraldistes o
armorialistes, Bernat Mestre i Francesc Llupià.
Ambdós manuscrits,
es conserven a la secció corresponent de la Biblioteca de Catalunya,
a l’antic Hospital medieval de la Santa
Creu.la
Seu , lo qual Tuson ne está pintat en les cadires del cor e
son lo senyors següents; en fon lo disapte ha V de mars. A la dreta hi ha
una inscripció que diu: Así falten les
columnes de Hércules.
En
aquest dibuix acolorit l’elm ve capçat per una corona imperial en lloc del castell
que figura en la pintura de 1748, els llambrequins foliacis són de color verd
(sinople) en lloc de daurat i venen cenyits a l’elm mitjançant una corda o
cordó de color groc (or).
A
la part superior de l’escut es pot veure un àguila bicèfala de sable, pròpia de
l’Imperi, similar a la de l’escut de Maximilià I, situat simètricament respecte
a la porta del mur del reracor.
A
la part inferior, el foli està tallat i en l’espai restant es pot endevinar l’escut
d’Enric VIII, rei d’Anglaterra, França i senyor d’Irlanda, per bé que amb els
quarters canviats, o sigui amb les tres flors de llis d’or sobre camp d’atzur
del regne de França, a l’esquerra, però sense acolorir.
A
l’entorn de l’escut es pot veure el collar amb els característics briquets. A
baix, en la part esquinçada del foli hi manca el velló d’or. A la dreta hi ha
un dibuix de dos briquets sense acolorir.
Damunt
de l’escut i dessota dels caps de l’àguila hi ha una corona marquesal, com a
l’escut de Joana I.
Pel
que fa a les diferents figuracions heràldiques, la disposició és idèntica a la
de l’escut de 1748, amb diferències següents:
En
el primer quarter principal: En el primer pal, Castella i Lleó i dessota Aragó
i Sicília. En el segon pal Aragó i dessota un carboncle d’or pommelé de
sinople, corresponent al regne de Navarra, conquerit per Ferran II, rei d’Aragó
i regent de Castella, després de la mort de la seva muller Isabel I, la Catòlica , el 1504. El
color del carboncle en aquest cas es d’or, per bé que carboncle vol dir robí i,
per conseqüent hauria de ser de gules.
En el
segon, en pal, d’argent una creu potençada d’or entre quatre creuetes o “crusetas”
del mateix, corresponent al regne de Jerusalem, lligat a Castella per la possessió de Nàpols que comprenia
Jerusalem i Hongria, en temps d’ Alfons V, el Magnànim d’Aragó. A la dreta, les
armes d’Hongria d’argent, tres faixes de gules amb set peces que, juntament amb
les de Jerusalem, componen l’escut de Nàpols, per be que manquen les armes dels
Anjou.
El
tercer quarter en pal, en el primer d’or, els quatre pals d’argent,
corresponent a Aragó. En el segon pal quatre pals de gules d’Aragó, flangé o quarterat en sautor, d’argent una àguila de
sable, coronada, membrada i armada d’or, corresponent a Sicília.
Al
peu del primer i darrer quarter, entat en punta, mig losange d’argent amb una
magrana de sinople, corresponent a
Granada.
En
el segon i tercer quarters principals, en el primer de gules una faixa
d’argent, corresponent a Àustria, per bé que el disseny de Bernat Mestre, tal
com s’ha exposat, els colors estan invertits i representen, d’argent una faixa
de gules.
Segon
d’atzur sembrat de flors de lis d’or amb bordura d’argent i gules en peces,
corresponent a Borgonya modern. Correspondrien sis peces per banda, però en
manquen tres.
En
el tercer, d’or i atzur de sis peces en banda i bordura de gules corresponent a
Borgonya antic.
Quart,
d’argent un lleó de sable, coronat, llenguat de gules, armat del mateix,
corresponent a Brabant. En l’armorial de Bernat Mestre els colors estan
canviats, d’argent un lleó rampant de sinople.
Sus
tot, un escut partit en pal. Primer d’or, un lleó de sable, coronat d’or,
llenguat i armat de gules, corresponent a Flandes
Segon,
de gules una àguila d’argent, coronada i rostrada d’or, armada de sable,
corresponent al comtat del Tirol, amb els colors canviats respecte a la
figuració de 1748.
El
tercer quarter principal es igual al segon, i repeteix les diferències respecte
al de 1748.
El
quart quarter principal és idèntic al primer.
L’ARMORIAL
DE FRANCESC LLUPIÀ
Aquest
manuscrit de la Biblioteca
de Catalunya està senyalat amb el número (Ms. 698) i, en foli 80 verso, es pot
veure l’escut de Carles I encabit dintre d’un marc decoratiu de caire barroc,
de color verd i daurat amb forma ovalada,
que fa pensar en un escut eclesiàstic.
Per
damunt una gran corona marquesal i la llegenda “Hec que sequntus sunt et arma
Hispaniarus insignia”.
La
representació de les diferents armes és molt més clara i ordenada que en
l’armorial de Bernat Metge i les diferències són les següents:
El
primer quarter principal és igual que el de Bernat Mestre, però hi manca
l’escut entat en punta de Granada. Respecte a l’escut de 1748, en el pal dret hi són les armes de d’Aragó, Navarra
representada per les cadenes en lloc de carbuncle, Jerusalem, Navarra i
Hongria.
Els
segons i tercer quarter principals iguals als de 1748, per bé que l’escussó, les
armes del Tirol són de gules, un àguila
d’argent, tal com és en l’escut de Bernat Mestre, però al contrari que en el de
1748.
Els
quarters principals segon i tercer són iguals, amb els colors correctes
d’Àustria, de gules, una franja d’argent. Entre el segon i quart quarters
principals, en la part inferior, hi ha l’escut entat en punta, d’argent una
magrana del mateix.
D’aquesta
manera queden expressades les semblances i diferències entre les tres
representacions conegudes de l’escut de Carles I, rei de Castella i Lleó, duc
de Borgonya des de la mort del seu pare Felip I, el Bell el 1506, Emperador amb el nom de Carles V, d’ençà de la
seva coronació a Bolònia el 1530.
En l’escut de Carles I, que va ser el nº 111 dels cavallers del Toisó d’Or,
ingressat al Capítol de Brussel.les el 1501, hom hi representa les possessions
territorials del monarca, per mitjà dels seus senyals heràldics. No hi figura
cap referència als extensos dominis d’Amèrica, possessió del regne de Castella,
a través de l’heràldica, però en la llegenda d’un dels plafons que flanquegen
l’escut es pot llegir, escrit en francès:
“Molt alt, molt excel.lent, molt poderós i molt catòlic príncep Carles,
per la gràcia de Déu primer d’aquest nom, rei de les Espanyes i de les Dues
Sicílies, de Jerusalem, de les illes i Terra Ferma de la mar Ocèana d’Amèrica i
arxiduc d’Àustria, duc de Borgonya. Cap i sobirà de la
Molt Noble
ORIGEN
DELS DOMINIS DE CARLES I
De
la reina Joana I, la Folla ,
heretà el regne de Castella el qual, des de 1230, incorporà el regne de Lleó.
També el regne d’Aragó a través de Ferran II, el Catòlic que, d’ençà 1409 hi incorporà el regne de Sicília. El regne de
Granada es va afegir, a partir de 1492, al de Castella.
Des
de 1506 Carles I era duc de Borgonya i arxiduc d’Àustria que, des de 1369,
incorporava el comtat de Flandes, així com la possessió dinàstica dels Habsburg
sobre el comtat del Tirol.
D’ençà
de 1430 era duc de Brabant, unit al de Borgonya. El 1512 es va afegir el regne
de Navarra conquerit per Ferran II el Catòlic i incorporat a la corona de
Castella. En temps de d’Alfons V d’Aragó, el Magnànim per la possessió del
regne de Nàpols, que comprenia Jerusalem i Hongria.
UN
ESCUT DE PEDRA
Una
altra representació heràldica de l’escut de Carles, vint anys posterior al
Capítol XIXè del Toisó d’or, figurava, en relleu de pedra, en la porta de
l’Estudi General de Barcelona, la
primera pedra del qual la col.locà Carles I en l’edifici al final de la Rambla o Rambla dels
Estudis, al costat de la
Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. L’escut va
ser recuperat per la Reial Acadèmiala Ciutat i des de 1989 es pot
veure al mur al costat de la porta del Paraninf de la Universitat
Literària.
EL
COR DELS TRES EMPERADORS
El
cor de la seu de Barcelona es va il.luminar amb fibra òptica l’any 1997 en
ocasió del casament de la
Infanta Cristina , de manera que els escuts del Toisó d’Or
resten ara molt més visibles i resplendents en especial després de l’acurada
neteja de 1984. La il.luminació permet apreciar molt millor, no solament els
escuts pintats en els respatllers del
cadirat alt del cor, sinó també la càtedra episcopal del bisbe Pere de
Planella, el dosserets damunt del cadirat, obra de Michael Lochner, els relleus
de fusta a la part davantera del cor, de Bartolomé Ordóñez i els marbres del
reracor de Bartolomé Ordóñez i Pere Vilar.
La il.luminació permet també contemplar els murs exteriors del cor on hi
figuren les armes del bisbe Ramon d’Escales, la creu potençada d’argent en camp
de gules del Capítol de la catedral i un exquisits elements escultòrics
policromats que van ser pulcrament restaurats, el 1998, per José Barbero, imatger
restaurador de la catedral al llarg de molts anys.
Pel
que fa als escuts dels cavallers del Toisó d’Or, simètricament situat amb el de
Carles I hi ha el del seu avi l’Emperador Maximilà I, mort el febrer de 1519 i succeït
pel Carles I, que esdevingué Carles V.
Joan
de Borgonya pintà en total 54 escuts d’armes dels que actualment en queden 50
després de la supressió de quatre d’ells per poder situar el reracor i l’escala
de pujar al coret damunt la porta. A més de Carles I i Maximilià I, hi ha els
escuts d’altres quatre reis, concretament, a la dreta Enric VIII d’Anglaterra
i Manuel I de Portugal i, a l’esquerra
Francesc I de França i Lluís II de Bohemia i Hongria. Amb tot Manuel I va ser
l’únic que estigué present en el XIX Capítol que presidí Carles I.
Els
escuts reials corresponen a Maximilià I, elegit en el Capítol de Bruges el 1478
i Carles I elegit en el Capítol de Brussel.les de 1501 Ambdós, avi i nét foren
Grans Mestres successius del Toisó d’Or per ser ducs de Borgonya, en el ben
entès que Maximilià ho era en qualitat de consort, per estar casat amb Maria de
Borgonya. Al enviudar el títol recaigué en Felip el Bell i d’aquest al seu fill
Carles I.
Alguns
dels escuts del cor apareixen representats en l’oli de Ramon Casas Carbó en el
fons del retrat d’Alfons XIII, investit com Gran Mestre de l’Orde del Toisó
d’Or. La pintura és de 1919 en ocasió del
IV Centenari del XIX Capítol. Actualment el gran Mestre de l’Orde és el
rei d’Espanya, Joan Carles I de Borbó, des que així ho acordà el Tractat
d’Utrecht en resoldre la disputa entre la Corona d’Espanya i l’Arxiducat d’Austria.
Tot
amb tot, resulta que hi ha un tercer personatge en discòrdia. Entre els
cavallers que no eren testes coronades, figurava l’Infant de Castella, Ferran,
segon fill de Felip, el Bell i Joana, la Folla , nascut a Alcalá de Henares, el 10 de març
de 1503. Es va educar a Flandes i fou deixeble d’Erasme de Rotterdam. Ingressà
a l’Orde del Toisó d’Or en el Capítol de Brussel.les de 1516. En el moment que
acudí a Barcelona pel XIX Capítol, era a més d’Infant de Castella, landgrave
d’Alsàcia i arxiduc d’Àustria, per herència de Maximilià I. Després de la mort
de Lluís II d’Hongria i Bohemia, en la batalla de Mohacz, contra els turcs,
heretà del seu cunyat ambdós regnes.
Després, quan el seu germà Carles V abdicà, va ser elegit emperador amb el nom
de Ferran I.
Així
doncs són tres els escuts imperials representats en el cadirat de la seu de
Barcelona, els de Maximilià I, Carles V i Ferran I, per bé que quan es celebrà
el Capítol de Barcelona, el primer era mort i al tercer li calgué esperar fins
1556, per tal de cenyir la corona imperial. Carles V no va ser elegit Emperador
fins la mort del seu avi i, de manera efectiva a la cerimònia de la seva
coronació a Bolònia el 1530.
PERMANÈNCIA
DEL COR DE LA SEU DE
BARCELONA
Una
particularitat notable del cor de la catedral de Barcelona resideix en el fet
de ser l’únic de les vuit diòcesis catalanes, Urgell, Girona, Tortosa,
Tarragona, Solsona, Vic, Lleida i Barcelona (sense comptar les recentment
establertes de Terrassa i Sant Feliu de Llobregat) que s’ha conservat gaire bé
íntegrament, malgrat els reiterats intents de remoció que proposaren diferents
bisbes dels segles XVI al XX, amb la intenció de millorar la visibilitat dels fidels vers l’altar major. Avui dia la
instal.lació de monitors de televisió per circuit tancat soluciona el problema
i el cor pot romandre en el seu lloc com peça essencial de la catedral, lloc de pregària dels
canonges, presidits pel bisbe o el Degà, i també com receptacle de joies
artístiques de l’escultura de pedra de marès o de Calafell, fusta tallada i
esculturada i també de pintura, obres fetes per mans de mestres del gòtic, del
Renaixement i del barroc. D’aquesta manera es compleix la triple missió
litúrgica, artística i turística digna dels tres emperadors, quatre reis i
nombrosos nobles components de l’Orde del Velló d’Or, els escuts policromats
dels quals llueixen capçats per altius elms, voltats de florejats llambrequins
i cenyits pels briquets o anelles del collar, del que penja la pell del corder,
símbol mitològic de l’orde cavalleresca, que rememora el viatge d’Hèrcules,
Jasó i els Argonautes a la
Còlquide per tal de
trobar l’alzina amb una branca de la que penjava el velló del borrec que
convertia en or tot el que tocava.
El
simbolisme resideix en que el cavallers del Toisó d’Or, per mitjà de la seva
qualitat moral, converteixen o haurien de convertir en l’or de la virtut
qualsevol dels seus actes.
Festivitat de Sant Esteve, protomàrtir
Joan Bassegoda Nonell
Medalla nº 8
Arquitecte emèrit de la Santa Catedral
Basílica Metropolitana de Barcelona
BIBLIOGRAFIA
Joan Ainaud-Josep
Gudiol, F.P. Verrié
Catálogo Monumental
de España. La ciudad de Barcelona
Consejo Superior de
Investigaciones Científicas
Madrid, 1947
Joan Ainaud de
Lasarte
El Toisó d’Or a
Barcelona
Col.leció Guió d’Or
Aymà Editor
Barcelona,
1949
René et Maguy
Aquilina
19ème. Chapitre de
l’Ordre de la Toison
d’Or
tenue a Barcelonne
en la Cathédrale
de Sainte Eulalie
les 5,6,7 et 8 de
mars de 1519
Rosny-sur.bois,
julliet 1980
Juan Bassegoda
Nonell
La catedral de
Barcelona. Su restauración, 1968-1972
Editores Técnicos
Asociados
Barcelona, 1973
Joan Bassegoda
Nonell
Els treballs i les
hores a la catedral de Barcelona
Reial Acadèmia
Catalana de Belles Arts de Sant Jordi
Barcelona, 1995
Juan Bassegoda
Nonell
Los escudos reales
del coro
Notes en ocasió del
VII Centenari de la primera pedra de la catedral
Butlletí XIII.
Reial Acadèmia
Catalana de Belles Arts de Sant Jordi
Barcelona, 1989
Juan Bassegoda
Nonell
Escudos Reales del
coro de la Catedral
de Barcelona
Alarde de oro y
belleza
Restauración y Rehabilitación,
nº 41
Madrid, junio de
2000
Juan Bassegoda
Nonell
El coro de los tres
Emperadores
A B C
Madrid, 10 de julio
de 2000
Luis Camós Cabruja
Los mármoles del
trascoro de la catedral
Barcelona
Divulgación Histórica. Tomo VIII
Aymà Editor
Barcelona, 1951
Ignasi Carbonell
Gomis
El cor de la
catedral de Barcelona
Escola de Monitors
culturals voluntaris
Catedral de
Barcelona, 1998
Catalogue de
l’Exposition Le Toison d’Or
Cinq siècles d’Art
en d’Histoire
Ministère
d’Education Nationale et de la
Culture et de la
Ville de Bruges
Lannoo-Tielt
Bruges, 1962
Fèlix Domènech
Roura
Nobiliari General
Català
Montaner y Simón
Barcelona, 1923-192
Agustín Duran y
Sanpere
El Retablo
barcelonés de Carlos el Emperador
Barcelona.
Divulgación Histórica
Ediciones Aymà.Vols.
I i II
Barcelona,
1945-1946
Agustí Duran i Sanpere
El retaule de
Carles I, l’Emperador
Barcelona i la seva
història. Vol.II
Curial. Documents
de Cultura
Barcelona, 1973
Àngel Fàbrega Grau
La catedral de
Barcelona. Guia turística
Arxiu capitular
Barcelona, 1968
La fiesta que se
fiço en la ciudad de Barcelona de
Manuscrito (Ms. Nº
28)
Biblioteca del
Ateneo Barcelonés
Jean-Philippe Lecat
Le siècle de la Toison d’Or
Frammarion
París, 1989
Jean Le Fèvre,
senyor de Saint Remy
Armorial eqüestre
del Toisó d’Or
1425-1466
Emma Liaño Martínez
Ed. Everest
León, 1984
Francesc Llupià
Armorial Català,
Vol. II
Fol.79 antic; Fol.
80 modern
(Ms. Nº 698)
Biblioteca de
Catalunya. Barcelona
Josep Martí i
altres
La catedral de
Barcelona
Escudo de Oro
Barcelona, 1997
José Mas Domènech
Guía itinerario de
la catedral de Barcelona
Imp. La Renaixensa
Barcelona, 1916
Bernat Mestre
Armorial Català
Fol. 107 verso,
antic; Fol.142 verso, modern
(Ms. Nº 301)
Biblioteca de
Catalunya
Barcelona
Alfons Maseras
Els antics
armorials catalans
Anuari heràldic
Barcelona, 1917
Pedre Navascués
Palacio
Los coros de las
catedrales españolas
Real Academia de
Bellas Artes de San Fernando
Madrid, 1998
Ramón Piñol Andreu
Heráldica de la
catedral de Barcelona
Litografía Domingo
Barcelona, 1948
Julián de Pinedo y
Salazar
Historia de la Insigne Orden
Imprenta Real
Madrid, 1787
Andrés Avelino Pi y
Arimón
Barcelona antyigua
y moderna
Imp.y Lib. Tomás
Gorchs
Barcelona, 1854
Francisco
Rogent-CayetanoSoler
Catedral de
Barcelona
Parera y Cía.
Barcelona, 1898
Martí de Riquer
Heràldica catalana
Edicions dels
Quaderns Crema
Barcelona, 1983
Pere Serra Postius
El Toisó d’Or
Memorias de la Real Academia de
Buenas Letras
Vol. IX; Fasc. IV
Barcelona, 1929
Asociación de
Arquitectos de Cataluña
Catálogo del II
Salón de Arquitectos, SalaXV
Barcelona, 1916
E. J. Turk
Archivo del Toisón
de Oro
Viena, 1750-1760
Conde de Vilanova-
Félix Domènech Roura
Capítulo del Toisón
de Oro en Barcelona (1519):; Vol.I
Talleres gráficos
J. Sallent
Barcelona, 1930
IL.LUSTRACIONS
Nº 1.- El
presbiteri de la Catedral
des de l’interior del cor.
Nº 2.- Planta del
cor de la seu segons Martí de Riquer
Nº 3.- Part
interna del reracor al cantó de
l’Epístola
Nº 4.- Part interna
del reracor al cantó de l’Evangeli
Nº 5 i 6.- Escuts
desmuntats el 1580 segons aquarel.la
de Lluís Domènech i Montaner
(1916)
Nº 7.- Escut de
Carles I, refet el 1748
Nº 8.- Escut de
Carles I segons Bernat Mestre
Nº 9.- Escut de
Carles I segons Francesc Llupià
Nº 10.- Títols de
Carles I
Nº 11.- Escut de
pedra de l’Estudi General (1539)
Nº 12.- Escut d’Enric VIII d’Anglaterra i Irlanda
Nº 13.- Escut de
Manuel I de Portugal
Nº 14.- Escut de
l’Emperador Maximilià I
Nº 15.- Escut de
Francesc I de França
Nº 16.- Escut de
Lluís II de Bohèmia i Hongria
Nº 17.- Escut de
l’Infant Ferran, després emperador Ferran I
Nº 18.- Escut del
Capítol Catedral de Barcelona
Nº 19.- Escut del
bisbe Ramon d’escales
Nº 20.- Data del
XIX Capítol segons l’Era de Cambrai
Magnífic article.
ResponEliminaSalutacions!