dilluns, 7 de novembre del 2011

L’ESCUT DE CARLES I AL COR DE LA SEU DE BARCELONA de Joan Bassegoda i Nonell

Agraïm al senyor Joan Bassegoda i Nonell la seva expressa autorització per la publicació del text íntegre del llibre.
                                         

L’ESCUT DE CARLES I AL COR DE LA SEU DE BARCELONA
----------------------------------------------------------------------------------
Tengo en mayor aprecio ser Conde de Barcelona que Rey de RomanosCarlos I



CARLES I A LA CIUTAT DE BARCELONA

 L’any 1944  l’historiador, acadèmic i director de l’ ” Instituto Municipal de Historia de la Ciudad”, Agustí Duran Sanpere (1887-1975) donà a conèixer el seu estudi “El retablo barcelonés de Carlos el Emperador”, a través de textos emesos per Radio Barcelona entre el 5 d’agost i el 30 de setembre del referit any. Foren publicats en els volums I (1945) i II (1946) de “Barcelona. Divulgación histórica” de l’Editorial Aymà. En llengua catalana es publicaren en el volum II (1973) de “Barcelona i la seva història” de l’Editorial Curial, amb el títol “El retaule de Carles l’Emperador”.
Duran Sanpere imaginà un retaule d’estil flamenc amb tres quadres de fusta tallada en alt relleu, que representarien l’entrada de Carles I a Barcelona, el 15 de febrer de 1519, quan encara no era emperador, acompanyat del seguici de cortesans flamencs. L’Emperador Carles V, successor per elecció del seu avi Maximilià I, estigué a Barcelona fins el 23 de gener de 1520. La ciutat convertida en cort reial organitzà els funerals per l’ànima del seu pare Felip I i per la del seu avi Maximilià I. Tingué coneixement, igualment Carles I, dels treballs de Bartolomé Ordóñez al cor de la catedral. Les mampares de fusta de roure de Flandes amb relleus bíblics i els marbres del reracor, esculpits a Nàpols, traslladats en un vaixell que naufragà a les costes de Provença, on estigueren molt de temps retinguts abans d’arribar a la catedral. També al cor de la seu es celebrà el XIXè Capítol de l’Orde del Toisó d’Or, convocat pel rei des de Saragossa i disposà que es representessin en els respatllers dels setials alts, els escuts dels cavallers de l’Orde. La reunió del XIX Capítol del Toisó d’Or, més la celebració de Corts al convent de Framenors i el jurament dels furs al saló del Tinell, completen la segona part de l’imaginari retaule.
El tercer quadre del retaule es commemora el casament de Carles amb Isabel de Portugal i la vinguda de la reina a la ciutat, el 28 de març de 1533 amb el seu fill Felip, futur Felip II. Poc després s’hi uní l’Emperador que entrà a la ciutat procedent de Roses per la porta de Sant Daniel, les restes de la qual foren descobertes al parc de la Ciutadella, el desembre de 2005. Al llarg de dos mesos romangué el rei a la ciutat. El retaule havia de representar també altres fets notables, com la greu malaltia i guariment de l’emperadriu, la derrota i captura de Francesc I de França a la batalla de Pavia i l’elecció del bisbe de Tortosa i preceptor de Carles I, Adrià d‘Utrecht, com a Papa amb el nom d’ Adrià VI.
L’estudi d’Agustí Duran Sanpere permet una visió poètica de les relacions de Carles I amb la ciutat de Barcelona i constitueix un pròleg adequat als comentaris sobre el seu escut en el cor de la catedral de Barcelona.
El retaule imaginat per Duran Sanpere el 1944 tingué una realització parcial el 1959, quan l’escultor Frederic Marès Deulovol enllestí un alt relleu de fusta en el que es representa l’entrada del rei a Barcelona, el 1519.Aquesta notable obra de l’escultura moderna no es va col.locar a cap dependència municipal, com s’havia previst, però es conserva al tercer pis del Museu Marès, al carrer dels Comtes.
Barcelona dedicà  durant uns anys (1939-1992), un passeig a Carles I però  després aqueta via ha recuperat el nom de carrer de la Marina, en honor de les marines mercant i de guerra de Catalunya, tal com ho va descriure Víctor Balaguer Cirera (1824-1901) en “Las calles de Barcelona” de 1866.

ELS ESCUTS PINTATS AL COR DE LA SEU

L’any 1520 van ser pintats en els respatllers dels setials superiors del cor de la catedral de Barcelona els escuts corresponents als cavallers de l’Orde del Toisó d’Or, aplegats amb motiu de la celebració del XIXè Capítol General  de dita orde cavalleresca del Velló d’Or, els 5, 6, 7 i 8 de març de 1519. Segons l’estil cronològic de Cambrai correspon la data 1518, tal com es representa en un dels respatllers de la part de l’Evangeli, a la zona més pròxima al púlpit.
Aquest Capítol el convocà, des de Saragossa el 4 de setembre de 1518, i presidí Carles I (1500-1558), rei d’Espanya des de 1516, el qual un cop arribat a Barcelona va ser elegit com Carles V, Rei de Romans i Emperador en el lloc del seu avi Maximilià I, mort el 12 de febrer de 1519, Carles V no  fou coronat fins a Aix-la-Chapelle com Rei de Romans i com Emperador el 1530 a Bolònia, per mans del papa Climent VII.
L’escut de Carles I el pintà Joan de Borgonya o Johan el Borgonyès, en el setial de la part interna del reracor, corresponent a la banda de l’Epístola.
Els escuts foren pintats per ordre de Carles I el qual autoritzà la despesa, segons consta en els llibres de tresoreria de la casa de Borgonya.
Amb el temps, per causa del fum, les neteges poc curoses i la pols ambiental, els escuts pintats es deterioraren i, el 1748, un devot de la catedral oferí als canonges els diners per una restauració, tal com fa constar el Llibre de la Sivella d’aquell any, foli 99, el 22 d’abril de 1748.
Es desconeix l’autor de la restauració, car manca a l’arxiu capitular el corresponent quadern d’albarans, on podria figurar el pagament al pintor restaurador, per bé que es coneguda la data del treball, pel mencionat Llibre de la Sivella de l’Arxiu Capitular.
Amb anterioritat, se sap que vers l’any 1565 foren desmuntats quatre setials del cor per tal de guanyar espai, quan es construí l’escala que mena a la galeria o “coret”, situat a l’espatlla del mur del reracor, decorat amb les escultures renaixentistes de marbre de Bartolomé Ordóñez i Pere Vilar.
Els setials en qüestió rondaren perduts pel trifori fins època ben recent, en que acabaren en mans d’algun antiquari. El sagristà jubilat de la catedral, Lluís Ramon Merino, recordava haver-los vist tot just fa uns anys. Aquests quatre escuts foren reproduïts a l’aquarel.la per Lluís Domènech i Montaner i exposats al II Saló Nacional d’Arquitectura, celebrat al Palau de Belles Arts de Barcelona, els mesos de maig i juny de 1916, saló organitzat per l’Associació d’Arquitectes de Catalunya. Resten solament les fotografies en blanc i negre del catàleg de l’exposició.
L’ESCUT DE CARLES I, RESTAURAT EL 1748
Un fet interessant és que, abans de la mutilació del cor, dos historiadors heraldistes, Francesc Llupià i Bernat Mestre, compongueren dos llibres sobre heràldica, dits “armorials” i copiaren la totalitat dels cinquanta quatre escuts pintats el 1520. No es coneix la data exacte dels dos armorials però, vist que Francesc Llupià morí el 1539, els seus dibuixos es tingueren de fer entre 1520 i 1539.
De l’escut de Carles I, pintat al cor de la seu de Barcelona, es coneixen tres versions, la de Joan de Borgonya, retocada en 1748, la del armorial de Francesc Llupià i la del de Bernat Mestre.
En l’escut pintat per Joan de Borgonya en el respatller de la cadira del cor alt catedralici, reformat per l’ignorat pintor el 1748, damunt de l’escut hi ha un casc amb elm frontal capçat amb la corona en forma de castell, corresponent al regne de Castella, voltat de llambrequins foliacis d’or, del collar de l’orde amb els briquets i el velló d’or. Damunt de la corona en forma de castell, possiblement hi hagué la representació d’un lleó, car era la corona del Regne de Castella-Lleó.
Pel que fa a la distribució de les diferents armes o símbols, l’escut apareix escartellat o quarterejat. En el primer i quart quarters principals hi ha un castell d’or buidat en gules, corresponent al regne de Castella, regit per Carles I en nom de la seva mare Joana I, la Loca, la Boja o la Folla, (1504-1555), amb l’interval de Felip I, el Hermoso o el Bell, (1504-1506) i també de Ferran II d’Aragó y V de Castella, que va ser rei consort (1474-1504) i regent de 1504 a 1516.
En el quarters segon i tercer hi ha, d’argent un lleó de gules, corresponent al regne de Lleó, definitivament incorporat a Castella des de 1230, herència tant mateix de Joana I, la Folla.
En el segon quarter principal hi ha, en pal: En el primer, d’or quatre pals de gules, corresponent al regne d’Aragó, herència de Ferran II, el Catòlic (1479-1516), independent des de 1504 a 1516, i posteriorment herència de Joana I (1516-1555).
Segon quarterat en aspa i sautor, corresponent al regne de Sicília, de Ferran II el Catòlic, d’or quatre pals de gules i, de plata  l’àguila de sable coronada, membrada i armada d’or dels Hohenstaufen, tot procedent del regne d’Aragó, regne que incorporà el de  Sicília des de 1409.
En el quart principal, el mateix que en el primer però, al peu, entat en punta,  mig losange d’argent amb una magrana de sinople, corresponent al regne de Granada, conquerit pels reis Catòlics entre 1481 i 1492.
El segon i tercer quarters principals corresponen als dominis del ducat de Borgonya.
En el primer quarter, de gules una faixa d’argent que correspon a l’arxiducat d’Àustria, de Felip I, duc de Borgonya. Aquí hi ha un error, en l’armorial de Mestre, car les armes d’Àustria es representen indegudament amb, d’argent una faixa de gules.
En el segon quarter, d’atzur, sembrat de flors de llis d’or, amb bordura componada d’argent i gules, corresponent al ducat de Borgonya modern, de Felip I, duc de Borgonya (1482-1506) i, d’ençà de 1506  Carles I, duc igualment de Borgonya.
Tercer d’or i atzur, sis peces en banda, amb  bordura de gules, corresponent al ducat de Borgonya, antic.
Quart, de sable, un lleó d’argent, coronat d’or, llenguat de gules i armat del mateix, corresponent al ducat de Brabant, adquirit per Felip III, el Bo de Borgonya el 1430.
Sus tot carregat un escussó  o escudet  partit en pal. En el primer, d’argent un lleó rampant de gules, coronat d’or, llenguat i armat, corresponent al comtat de Flandes, possessió  dels arxiducs d’Àustria pel casament, el 1369, de Margarida III de Flandes amb Felip II de Borgonya.
Segon, d’argent una àguila de gules, coronada i rostada d’or, armada de sable, corresponent al comtat del Tirol, possessió dinàstica dels Habsburg.

L’ESCUT SEGONS L’ARMORIAL DE BERNAT MESTRE
Aquesta és la descripció de l’escut de Carles I que  es pot veure actualment al setial corresponent del cor, ara caldrà descriure el que dibuixaren els heraldistes o armorialistes, Bernat Mestre i Francesc Llupià.
Ambdós  manuscrits,  es conserven a la secció corresponent de la Biblioteca de Catalunya, a l’antic Hospital medieval de la Santa Creu. El manuscrit de Bernat Mestre està catalogat amb el número (Ms. 301), presenta en el Foli 107 verso, l’escut de Carles I encapçalat amb la llegenda: En lo mes de marts de l’any Mdxviiii lo emperador Carles dels Romans y rei de Spanya en la ciutat de Barchinona constituí e ordenà una confraria del Tuson e feu la festa en la Seu, lo qual Tuson ne está pintat en les cadires del cor e son lo senyors següents; en fon lo disapte ha V de mars. A la dreta hi ha una inscripció que diu: Así falten les columnes de Hércules.
En aquest dibuix acolorit l’elm ve capçat per una corona imperial en lloc del castell que figura en la pintura de 1748, els llambrequins foliacis són de color verd (sinople) en lloc de daurat i venen cenyits a l’elm mitjançant una corda o cordó de color groc (or).
A la part superior de l’escut es pot veure un àguila bicèfala de sable, pròpia de l’Imperi, similar a la de l’escut de Maximilià I, situat simètricament respecte a la porta del mur del reracor.
A la part inferior, el foli està tallat i en l’espai restant es pot endevinar l’escut d’Enric VIII, rei d’Anglaterra, França i senyor d’Irlanda, per bé que amb els quarters canviats, o sigui amb les tres flors de llis d’or sobre camp d’atzur del regne de França, a l’esquerra, però sense acolorir.
A l’entorn de l’escut es pot veure el collar amb els característics briquets. A baix, en la part esquinçada del foli hi manca el velló d’or. A la dreta hi ha un dibuix de dos briquets sense acolorir.
Damunt de l’escut i dessota dels caps de l’àguila hi ha una corona marquesal, com a l’escut de Joana I.
Pel que fa a les diferents figuracions heràldiques, la disposició és idèntica a la de l’escut de 1748, amb diferències següents:
En el primer quarter principal: En el primer pal, Castella i Lleó i dessota Aragó i Sicília. En el segon pal Aragó i dessota un carboncle d’or pommelé de sinople, corresponent al regne de Navarra, conquerit per Ferran II, rei d’Aragó i regent de Castella, després de la mort de la seva muller Isabel I, la Catòlica, el 1504. El color del carboncle en aquest cas es d’or, per bé que carboncle vol dir robí i, per conseqüent hauria de ser de gules.
  En el segon, en pal, d’argent una creu potençada d’or entre quatre creuetes o “crusetas” del mateix, corresponent al regne de Jerusalem, lligat a Castella  per la possessió de Nàpols que comprenia Jerusalem i Hongria, en temps d’ Alfons V, el Magnànim d’Aragó. A la dreta, les armes d’Hongria d’argent, tres faixes de gules amb set peces que, juntament amb les de Jerusalem, componen l’escut de Nàpols, per be que manquen les armes dels Anjou.
El tercer quarter en pal, en el primer d’or, els quatre pals d’argent, corresponent a Aragó. En el segon pal quatre pals de gules d’Aragó, flangé  o quarterat en sautor, d’argent una àguila de sable, coronada, membrada i armada d’or, corresponent a Sicília.
Al peu del primer i darrer quarter, entat en punta, mig losange d’argent amb una magrana  de sinople, corresponent a Granada.
En el segon i tercer quarters principals, en el primer de gules una faixa d’argent, corresponent a Àustria, per bé que el disseny de Bernat Mestre, tal com s’ha exposat, els colors estan invertits i representen, d’argent una faixa de gules.
Segon d’atzur sembrat de flors de lis d’or amb bordura d’argent i gules en peces, corresponent a Borgonya modern. Correspondrien sis peces per banda, però en manquen tres.
En el tercer, d’or i atzur de sis peces en banda i bordura de gules corresponent a Borgonya antic.
Quart, d’argent un lleó de sable, coronat, llenguat de gules, armat del mateix, corresponent a Brabant. En l’armorial de Bernat Mestre els colors estan canviats, d’argent un lleó rampant de sinople.
Sus tot, un escut partit en pal. Primer d’or, un lleó de sable, coronat d’or, llenguat i armat de gules, corresponent a Flandes
Segon, de gules una àguila d’argent, coronada i rostrada d’or, armada de sable, corresponent al comtat del Tirol, amb els colors canviats respecte a la figuració de 1748.
El tercer quarter principal es igual al segon, i repeteix les diferències respecte al de 1748.
El quart quarter principal és idèntic al primer.

L’ARMORIAL DE FRANCESC LLUPIÀ
Aquest manuscrit de la Biblioteca de Catalunya està senyalat amb el número (Ms. 698) i, en foli 80 verso, es pot veure l’escut de Carles I encabit dintre d’un marc decoratiu de caire barroc, de color verd i daurat amb  forma ovalada, que fa pensar en un escut eclesiàstic.
Per damunt una gran corona marquesal i la llegenda “Hec que sequntus sunt et arma Hispaniarus insignia”.
La representació de les diferents armes és molt més clara i ordenada que en l’armorial de Bernat Metge i les diferències són les següents:
El primer quarter principal és igual que el de Bernat Mestre, però hi manca l’escut entat en punta de Granada. Respecte a l’escut de 1748, en el pal dret  hi són les armes de d’Aragó, Navarra representada per les cadenes en lloc de carbuncle, Jerusalem, Navarra i Hongria.
Els segons i tercer quarter principals iguals als de 1748, per bé que l’escussó, les armes del Tirol són  de gules, un àguila d’argent, tal com és en l’escut de Bernat Mestre, però al contrari que en el de 1748.
Els quarters principals segon i tercer són iguals, amb els colors correctes d’Àustria, de gules, una franja d’argent. Entre el segon i quart quarters principals, en la part inferior, hi ha l’escut entat en punta, d’argent una magrana del mateix.

D’aquesta manera queden expressades les semblances i diferències entre les tres representacions conegudes de l’escut de Carles I, rei de Castella i Lleó, duc de Borgonya des de la mort del seu pare Felip I, el Bell el 1506,  Emperador amb el nom de Carles V, d’ençà de la seva coronació a Bolònia el 1530.

En l’escut de Carles I, que va ser el  nº 111 dels cavallers del Toisó d’Or, ingressat al Capítol de Brussel.les el 1501, hom hi representa les possessions territorials del monarca, per mitjà dels seus senyals heràldics. No hi figura cap referència als extensos dominis d’Amèrica, possessió del regne de Castella, a través de l’heràldica, però en la llegenda d’un dels plafons que flanquegen l’escut es pot llegir, escrit en francès:  “Molt alt,  molt excel.lent,  molt poderós i molt catòlic príncep Carles, per la gràcia de Déu primer d’aquest nom, rei de les Espanyes i de les Dues Sicílies, de Jerusalem, de les illes i Terra Ferma de la mar Ocèana d’Amèrica i arxiduc d’Àustria, duc de Borgonya. Cap i sobirà de la Molt Noble Orde del Toisó d’Or”.

ORIGEN DELS DOMINIS DE CARLES I
De la reina Joana I, la Folla, heretà el regne de Castella el qual, des de 1230, incorporà el regne de Lleó. També el regne d’Aragó a través de Ferran II, el Catòlic que, d’ençà 1409  hi incorporà el regne de Sicília. El regne de Granada es va afegir, a partir de 1492, al de Castella.
Des de 1506 Carles I era duc de Borgonya i arxiduc d’Àustria que, des de 1369, incorporava el comtat de Flandes, així com la possessió dinàstica dels Habsburg sobre el comtat del Tirol.
D’ençà de 1430 era duc de Brabant, unit al de Borgonya. El 1512 es va afegir el regne de Navarra conquerit per Ferran II el Catòlic i incorporat a la corona de Castella. En temps de d’Alfons V d’Aragó, el Magnànim per la possessió del regne de Nàpols, que comprenia Jerusalem i Hongria.

UN ESCUT DE PEDRA

Una altra representació heràldica de l’escut de Carles, vint anys posterior al Capítol XIXè del Toisó d’or, figurava, en relleu de pedra, en la porta de l’Estudi General de Barcelona,  la primera pedra del qual la col.locà Carles I en l’edifici al final de la Rambla o Rambla dels Estudis, al costat de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. L’escut va ser recuperat per la Reial Acadèmia de Bones Lletres en el moment de la demolició de l’edifici per tal d’obrir la porta d’Isabel II a la muralla de la ciutat,  estigué el Museu d’Història de la Ciutat i des de 1989 es pot veure al mur al costat de la porta del Paraninf de la Universitat Literària. Té una corona imperial damunt de l’àguila bicèfala, flanquejada per les columnes d’Hèrcules i la llegenda Plus Ultra. Dintre de l’escut voltat pel collar de l’Orde del Toisó, hi ha quatre quarters. El primer Castella i Lleó, el tercer Aragó, Sicília i Navarra, figurada aquesta amb les cadenes, en lloc del carbuncle i Jerusalem. En el segon, Àustria i Borgonya antic,  i en el quart Àustria, Brabant  i Borgonya modern.

EL COR DELS TRES EMPERADORS

El cor de la seu de Barcelona es va il.luminar amb fibra òptica l’any 1997 en ocasió del casament de la Infanta Cristina, de manera que els escuts del Toisó d’Or resten ara molt més visibles i resplendents en especial després de l’acurada neteja de 1984. La il.luminació permet apreciar molt millor, no solament els escuts pintats en els respatllers  del cadirat alt del cor, sinó també la càtedra episcopal del bisbe Pere de Planella, el dosserets damunt del cadirat, obra de Michael Lochner, els relleus de fusta a la part davantera del cor, de Bartolomé Ordóñez i els marbres del reracor de Bartolomé Ordóñez i Pere   Vilar. La il.luminació permet també contemplar els murs exteriors del cor on hi figuren les armes del bisbe Ramon d’Escales, la creu potençada d’argent en camp de gules del Capítol de la catedral i un exquisits elements escultòrics policromats que van ser pulcrament restaurats, el 1998, per José Barbero, imatger restaurador de la catedral al llarg de molts anys.
Pel que fa als escuts dels cavallers del Toisó d’Or, simètricament situat amb el de Carles I hi ha el del seu avi l’Emperador Maximilà I, mort el febrer de 1519 i succeït pel Carles I, que esdevingué Carles V.
Joan de Borgonya pintà en total 54 escuts d’armes dels que actualment en queden 50 després de la supressió de quatre d’ells per poder situar el reracor i l’escala de pujar al coret damunt la porta. A més de Carles I i Maximilià I, hi ha els escuts d’altres quatre reis, concretament, a la dreta Enric VIII d’Anglaterra i  Manuel I de Portugal i, a l’esquerra Francesc I de França i Lluís II de Bohemia i Hongria. Amb tot Manuel I va ser l’únic que estigué present en el XIX Capítol que presidí Carles I.
Els escuts reials corresponen a Maximilià I, elegit en el Capítol de Bruges el 1478 i Carles I elegit en el Capítol de Brussel.les de 1501 Ambdós, avi i nét foren Grans Mestres successius del Toisó d’Or per ser ducs de Borgonya, en el ben entès que Maximilià ho era en qualitat de consort, per estar casat amb Maria de Borgonya. Al enviudar el títol recaigué en Felip el Bell i d’aquest al seu fill Carles I.
Alguns dels escuts del cor apareixen representats en l’oli de Ramon Casas Carbó en el fons del retrat d’Alfons XIII, investit com Gran Mestre de l’Orde del Toisó d’Or. La pintura és de 1919 en ocasió del  IV Centenari del XIX Capítol. Actualment el gran Mestre de l’Orde és el rei d’Espanya, Joan Carles I de Borbó, des que així ho acordà el Tractat d’Utrecht en resoldre la disputa entre la Corona d’Espanya i l’Arxiducat d’Austria.
Tot amb tot, resulta que hi ha un tercer personatge en discòrdia. Entre els cavallers que no eren testes coronades, figurava l’Infant de Castella, Ferran, segon fill de Felip, el Bell i Joana, la Folla, nascut a Alcalá de Henares, el 10 de març de 1503. Es va educar a Flandes i fou deixeble d’Erasme de Rotterdam. Ingressà a l’Orde del Toisó d’Or en el Capítol de Brussel.les de 1516. En el moment que acudí a Barcelona pel XIX Capítol, era a més d’Infant de Castella, landgrave d’Alsàcia i arxiduc d’Àustria, per herència de Maximilià I. Després de la mort de Lluís II d’Hongria i Bohemia, en la batalla de Mohacz, contra els turcs, heretà  del seu cunyat ambdós regnes. Després, quan el seu germà Carles V abdicà, va ser elegit emperador amb el nom de Ferran I.
Així doncs són tres els escuts imperials representats en el cadirat de la seu de Barcelona, els de Maximilià I, Carles V i Ferran I, per bé que quan es celebrà el Capítol de Barcelona, el primer era mort i al tercer li calgué esperar fins 1556, per tal de cenyir la corona imperial. Carles V no va ser elegit Emperador fins la mort del seu avi i, de manera efectiva a la cerimònia de la seva coronació a Bolònia el 1530.

PERMANÈNCIA DEL COR DE LA SEU DE BARCELONA
Una particularitat notable del cor de la catedral de Barcelona resideix en el fet de ser l’únic de les vuit diòcesis catalanes, Urgell, Girona, Tortosa, Tarragona, Solsona, Vic, Lleida i Barcelona (sense comptar les recentment establertes de Terrassa i Sant Feliu de Llobregat) que s’ha conservat gaire bé íntegrament, malgrat els reiterats intents de remoció que proposaren diferents bisbes dels segles XVI al XX, amb la intenció de millorar la visibilitat  dels fidels vers l’altar major. Avui dia la instal.lació de monitors de televisió per circuit tancat soluciona el problema i el cor pot romandre en el seu lloc com peça essencial  de la catedral, lloc de pregària dels canonges, presidits pel bisbe o el Degà, i també com receptacle de joies artístiques de l’escultura de pedra de marès o de Calafell, fusta tallada i esculturada i també de pintura, obres fetes per mans de mestres del gòtic, del Renaixement i del barroc. D’aquesta manera es compleix la triple missió litúrgica, artística i turística digna dels tres emperadors, quatre reis i nombrosos nobles components de l’Orde del Velló d’Or, els escuts policromats dels quals llueixen capçats per altius elms, voltats de florejats llambrequins i cenyits pels briquets o anelles del collar, del que penja la pell del corder, símbol mitològic de l’orde cavalleresca, que rememora el viatge d’Hèrcules, Jasó i els Argonautes a la Còlquide  per tal de trobar l’alzina amb una branca de la que penjava el velló del borrec que convertia en or tot el que tocava.    
El simbolisme resideix en que el cavallers del Toisó d’Or, per mitjà de la seva qualitat moral, converteixen o haurien de convertir en l’or de la virtut qualsevol dels seus actes.
   +Barcelona, dilluns 26 de desembre de 2005
         Festivitat de Sant Esteve, protomàrtir

       Joan Bassegoda Nonell
           Medalla nº 8
          Arquitecte emèrit de la Santa Catedral
          Basílica  Metropolitana de Barcelona

BIBLIOGRAFIA
Joan Ainaud-Josep Gudiol, F.P. Verrié
Catálogo Monumental de España. La ciudad de Barcelona
Consejo Superior de Investigaciones Científicas
Madrid, 1947

Joan Ainaud de Lasarte
El Toisó d’Or a Barcelona
Col.leció Guió d’Or
Aymà Editor
Barcelona, 1949   

René et Maguy Aquilina
19ème. Chapitre de l’Ordre de la Toison d’Or
tenue a Barcelonne en la Cathédrale de Sainte Eulalie
les 5,6,7 et 8 de mars de 1519
Rosny-sur.bois, julliet 1980

Juan Bassegoda Nonell
La catedral de Barcelona. Su restauración, 1968-1972
Editores Técnicos Asociados
Barcelona, 1973

Joan Bassegoda Nonell
Els treballs i les hores a la catedral de Barcelona
Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi
Barcelona, 1995

Juan Bassegoda Nonell
Los escudos reales del coro
Notes en ocasió del VII Centenari de la primera pedra de la catedral
Butlletí XIII.
Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi
Barcelona, 1989

Juan Bassegoda Nonell
Escudos Reales del coro de la Catedral de Barcelona
Alarde de oro y belleza
Restauración y Rehabilitación, nº 41
Madrid, junio de 2000

Juan Bassegoda Nonell
El coro de los tres Emperadores
A B C
Madrid, 10 de julio de 2000

Luis Camós Cabruja
Los mármoles del trascoro de la catedral
Barcelona Divulgación Histórica. Tomo VIII
Aymà Editor
Barcelona, 1951

Ignasi Carbonell Gomis
El cor de la catedral de Barcelona
Escola de Monitors culturals voluntaris
Catedral de Barcelona, 1998

Catalogue de l’Exposition Le Toison d’Or
Cinq siècles d’Art en d’Histoire
Ministère d’Education Nationale et de la Culture et de la Ville de Bruges
Lannoo-Tielt
Bruges, 1962

Fèlix Domènech Roura
Nobiliari General Català
Montaner y Simón
Barcelona, 1923-192

Agustín Duran y Sanpere
El Retablo barcelonés de Carlos el Emperador
Barcelona. Divulgación Histórica
Ediciones Aymà.Vols. I i II
Barcelona, 1945-1946

Agustí Duran i  Sanpere
El retaule de Carles I, l’Emperador
Barcelona i la seva història. Vol.II
Curial. Documents de Cultura
Barcelona, 1973

Àngel Fàbrega Grau
La catedral de Barcelona. Guia turística
Arxiu capitular
Barcelona, 1968

La fiesta que se fiço en la ciudad de Barcelona de
la Muy Noble Orden del Toisón de Oro en março de 1519
Manuscrito (Ms. Nº 28)
Biblioteca del Ateneo Barcelonés

Jean-Philippe Lecat
Le siècle de la Toison d’Or
Frammarion
París, 1989

Jean Le Fèvre, senyor de Saint Remy
Armorial eqüestre del Toisó d’Or
1425-1466

Emma Liaño Martínez
La Catedral de Barcelona
Ed. Everest
León, 1984

Francesc Llupià
Armorial Català, Vol. II
Fol.79 antic; Fol. 80 modern
(Ms. Nº 698)
Biblioteca de Catalunya. Barcelona

Josep Martí i altres
La catedral de Barcelona
Escudo de Oro
Barcelona, 1997

José Mas Domènech
Guía itinerario de la catedral de Barcelona
Imp. La Renaixensa
Barcelona, 1916

Bernat Mestre
Armorial Català
Fol. 107 verso, antic; Fol.142 verso, modern
(Ms. Nº 301)
Biblioteca de Catalunya
Barcelona

Alfons Maseras
Els antics armorials catalans
Anuari heràldic
Barcelona, 1917

Pedre Navascués Palacio
Los coros de las catedrales españolas
Real Academia de Bellas Artes de San Fernando
Madrid, 1998

Ramón Piñol Andreu
Heráldica de la catedral de Barcelona
Litografía Domingo
Barcelona, 1948

Julián de Pinedo y Salazar
Historia de la Insigne Orden del Toisón de Oro
Imprenta Real
Madrid, 1787

Andrés Avelino Pi y Arimón
Barcelona antyigua y moderna
Imp.y Lib. Tomás Gorchs
Barcelona, 1854
  
Francisco Rogent-CayetanoSoler
Catedral de Barcelona
Parera y Cía.
Barcelona, 1898

Martí de Riquer
Heràldica catalana
Edicions dels Quaderns Crema
Barcelona, 1983
  
Pere Serra Postius
El Toisó d’Or
Memorias de la Real Academia de Buenas Letras
Vol. IX; Fasc. IV
Barcelona, 1929

Asociación de Arquitectos de Cataluña
Catálogo del II Salón de Arquitectos, SalaXV
Barcelona, 1916

E. J. Turk
Archivo del Toisón de Oro
Viena, 1750-1760

Conde de Vilanova- Félix Domènech Roura
Capítulo del Toisón de Oro en Barcelona (1519):; Vol.I
Talleres gráficos J. Sallent
Barcelona, 1930                       


IL.LUSTRACIONS

Nº 1.- El presbiteri de la Catedral des de l’interior del cor.
Nº 2.- Planta del cor de la seu segons Martí de Riquer
Nº 3.- Part interna  del reracor al cantó de l’Epístola
Nº 4.- Part interna del reracor  al cantó de l’Evangeli
Nº 5 i 6.- Escuts desmuntats el 1580 segons aquarel.la
               de Lluís Domènech i Montaner (1916)
Nº 7.- Escut de Carles I, refet el 1748
Nº 8.- Escut de Carles I segons Bernat Mestre
Nº 9.- Escut de Carles I segons Francesc Llupià
Nº 10.- Títols de Carles I
Nº 11.- Escut de pedra de l’Estudi General (1539)
Nº 12.- Escut d’Enric VIII d’Anglaterra i Irlanda
Nº 13.- Escut de Manuel I de Portugal
Nº 14.- Escut de l’Emperador Maximilià I
Nº 15.- Escut de Francesc I de França
Nº 16.- Escut de Lluís II de Bohèmia i Hongria
Nº 17.- Escut de l’Infant Ferran, després emperador Ferran I
Nº 18.- Escut del Capítol Catedral de Barcelona
Nº 19.- Escut del bisbe Ramon d’escales
Nº 20.- Data del XIX Capítol segons l’Era de Cambrai

1 comentari: